Opinion

Un any convivint amb el VIH: un cas persona

Creado: Domingo, 02 Diciembre 2018 Publicado: Sábado, 01 Diciembre 2018 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

 

Hem volgut parlar amb 1 dels ment afectats paper  VIH . Va descobrir-ho fa just 1 any. Després de l'impacte inicial que l'va angoixar força, porta una vida normalitzada.

Daniel  Cascón , que està afectat per una Malaltia rara, va Fer-se una prova gratuïta en un CAP al MATEIX dia de la lluita contra la sida de l'2017. El resultat va ser que era portador del  VIH , tot i que en una fase Molt inicial.

Lamenta que encara hi Hagi Molta ignorància en AQUEST Àmbit i que Força gent pensi que és una Malaltia Greu i mortal com, Efectivament, era fa vint o trenta anys. Des de fa temps pren 1 Tractament regular, que ha aconseguit que se li Hagi  cronificat  i no li pateixi MOLTS entrebancs a la vida quotidiana.

Afirma que més gent hauria d'explicar que en te, ja que Així és podria trencar el tabú que encara hi ha sobre la sida.

www.andorradifusio.ad

 

On són els nostres drets constitucionals?

Creado: Viernes, 02 Noviembre 2018 Publicado: Viernes, 02 Noviembre 2018 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Fem una anàlisi de l’actualitat social del país:
En els darrers temps, la dificultat per trobar habitatge a un lloguer assequible per culpa dels preus tan elevats i abusius que té el mercat s’ha convertit en la vergonya del nostre Govern.

Davant d’aquesta situació, tenim un executiu que no té pisos socials disponibles i que els únics que té estan reservats per persones en risc per ser víctimes de violència de gènere o refugiats –en aquest cas, hem de parlar correctament de pisos protegits. Evidentment que aquests col·lectius també necessiten aquesta protecció –només faltaria– però queda clar que cal apostar de forma clara per projectes d’habitatges socials, com els que es van fer en el seu dia, per exemple, amb Jovial a Andorra la Vella. Perquè aquesta mancança actual encara empitjora més la situació. 

Únicament existeixen ajudes al lloguer, però aquestes subvencions, en realitat, no resolen cap problema, ja que moltes persones no les poden demanar a conseqüència del fet que, segons Govern, encara que elles pateixin, la situació econòmica del seu nucli familiar és bona i, per tant, que ho paguin els seus parents.
Ens trobem que, per suplir aquesta carència (voluntària, recordem, perquè no s’ha volgut apostar per fer pisos socials abans), la solució és que Afers Socials estigui pagant habitacions a pensions antigues, en condicions força precàries, a la gent que ho necessita, aportant ajudes d’entre 400 i 600 euros –això sí, previ escrutini inflexible per tenir clar que aquestes persones realment no tenen altra sortida que demanar-les.

I jo em pregunto: les pensions són el recurs ideal en aquesta situació? Justifica aquesta sortida no haver apostat de forma clara per fer pisos socials? O el que succeeix és que ens trobem davant un simple negoci (un altre més) on els usuaris de les ajudes són l’eina i que, de passada, serveix per evitar que quedi en evidència la crisi econòmica i social i per tapar el perquè no existeix habitatge social? Que ningú oblidi que, al final, aquests diners estan sortint de les nostres butxaques i que són moltes les persones que estan sobrevivint en aquestes pensions. Així vaig viure jo durant gairebé cinc anys. 
És indignant l’actuació en aquest àmbit. Més tenint en compte, per exemple, que per poder accedir als pisos de Jovial, la resposta és que hi ha un temps d’espera d’entre un i dos anys i, a més, demanen alguns requisits, com a mínim, incoherents. 


Per altra banda, tampoc es dignen a informar dels drets que tenim. Andorra, recordem, té ratificada la Carta Social Europea. En canvi, però, no existeix la Cartera Social, que és un llibre informatiu que hi ha a tots els Estats veïns, on s’explica totes les ajudes i drets  que existeixen pels seus ciutadans. Alguna vegada que ho he preguntat m’han arribat a dir “has de mirar el BOPA”. I tan contents...
També cal tenir en compte que el desenvolupament de la llei de serveis socials i sociosanitaris no està, ni de bon tros, enllestit –això sí, els seus efectes de retallada sobre els col·lectius més vulnerables sí que s’han deixat sentir.

Això fa que em faci moltes preguntes: 
Aquest Govern vol realment ajudar a qui pateix dificultats? 
Vol realment donar suport als qui necessiten pisos socials? 
Per què el Comú d’Andorra la Vella, quan hi ha una llarga llista d’espera, va cedir pisos a Jovial per ampliar el CAI?


Ara és hora de reflexionar, de fer-ho entre tots els que vivim aquesta crisi socioeconòmica i arribar a un balanç sobre el progrés d’Andorra i preguntar-nos si el Govern que tenim val la pena. I sobretot, i molt important,  hem d’actuar tots junts, ja que no podem permetre que se’ns violin els nostres drets, entre aquests drets constitucionals com el de l’article 33: “Els poders públics han de promoure les condicions necessàries per fer efectiu el dret de tothom a gaudir d’un habitatge digne”.
Se’ns han promès moltes millores i, en canvi, Andorra està en plena crisis socioeconòmica. Molta gent està patint moltíssim i més en àmbits socials que haurien de ser prioritaris i, en canvi, és on més es retalla. És hora de reclamar els nostres drets i cal actuar ja!

Daniel Cascon Commenge 

ACTIVISTA SOCIAL 

Font: www.bondia.ad

Andorra, el meu país: un abans i un després

Creado: Viernes, 12 Octubre 2018 Publicado: Viernes, 12 Octubre 2018 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Cada vegada em costa més reconèixer Andorra, el meu país: més brutícia al carrer, poc humanisme, trobar-te gent coneguda pel carrer que sembla tenir por de dir-te bon dia o hola. I cada cop més s’acumulen els debats entre grups sobre l’estat econòmic pel qual travessen moltes famílies.


Crec, seriosament, que és el moment que molts ciutadans comencem a demostrar una mica més d’estima pel nostre país, a la vegada que no permetem que el Govern ens menystingui. I això va per tothom, siguem o no andorrans.

Calen més iniciatives ciutadanes i més interès per Andorra, també per part dels residents, que també paguen els seus impostos. Si no, correm el risc que es vegi un país mort en societat, amb por de demanar ajudes o de dir quina és la teva opinió. Un exemple és el fet que, a mi, m’arriba gent que m’explica casos de negligència. Però vénen a mi per por d’anar més enllà. D’explicar-ho on s’hauria de fer.

En molts casos, fins i tot, podem dir sense temor d’equivocar-nos que s’han incomplert de forma flagrant articles claus de la nostra Constitució. La situació del mercat de l’habitatge n’és un bon exemple.
Jo ara trobo a faltar la meva Andorra. Veig un país que, en bona part, té vergonya de com estem vivint. Amb por, amb esperes de mesos per poder tenir accés a determinada assistència mèdica o social. O totes dues.


Fins i tot, sé de molta gent que, després d’haver viscut molts anys aquí i haver fet possible créixer el país i que arribi a ser el que és ara, al final, han hagut de marxar. I tot, qui sap, per culpa de quatre o cinc famílies que només volen la seva Andorra, sense pensar en els altres.


Veig, tristament, una Andorra que ha abandonat els seus habitants i mira més pel turisme. Amb una legislatura que s’acaba i on ara tot són presses, especialment en temes greus com ara el de l’habitatge. Una Andorra abandonada pel nostre Estat, de qui gairebé es pot dir que es fot del que patim els pobres; només parlen de transferències bancàries o d’opinions de l’església. És vergonyós especialment el discurs que va fer el Ssndic en el darrer dia de Meritxell.


Jo porto tota la meva vida aquí i la sensació que tinc és que travessem per la pitjor crisi social i econòmica. És la meva terra i, em fa mal dir-ho, però la veig corrupta, sense drets, i amb la gran majoria de gent amb por de queixar-se.


Malauradament, tinc la sensació que, avui dia, Andorra és un país mort. En els mesos vinents –ara sembla que a finals de març o inici d’abril– hi haurà eleccions i entenc que, malgrat el fet discriminatori que existeix per a gran part de la població que no pot votar, pot ser... millor dit, ha de ser un moment per canviar la situació.


Perquè Andorra l’ha creat qui ha votat. I la pot canviar, també, qui voti. I ja és hora de fer-ho. Cansa molt escoltar queixes. El que toca, el que s’ha de fer és actuar. I qui té l’oportunitat, qui pot anar a expressar la seva opinió en una urna ho ha de fer.


Espero, de veritat, que la meva estimada Andorra es desperti i revisqui. Pensem, reitero, que qui l’ha fet possible durant 25 anys és la gent, els seus habitants i ciutadans, no pas els governs. Persones com jo, fill d’immigrants que no tinc un nom conegut i que únicament lluito pel meu país, on he nascut amb els meus drets i, espero, que sigui ben aviat una Andorra del segle XXI.

Fuente :www.elperiodic.ad

Testimoni d’un portador de VIH

Creado: Martes, 19 Junio 2018 Publicado: Martes, 19 Junio 2018 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado
 Des de fa temps, crec que la ignorància i la menor cultura i educació a la societat és la que genera un estigma social més gran. I ho segueixo comprovant cada cop més. I parlo com a portador de VIH+ i parlo d’Andorra, el meu país. El camí que estic recorrent des que m’ho van detectar és dur però no m’hi ha ajudat gaire que algun metge em digués que em quedaven mesos de vida. O que algun internista m’assegurés que com que era gai era normal tenir el VIH. No he trobat gaire suport al país; per això he hagut de recórrer, sobretot, a webs per informar-me millor. Sobretot de Catalunya. Crec que comenceu a veure perquè penso que la divulgació ajuda a trencar els tabús socials i que s’ha d’educar la societat sobre el que és i el que no és la sida. I em prenc com una cosa personal el fet d’acceptar que, em passi el que em passi, si puc ajudar a divulgar el que és aquesta dolença em sentiré millor.

Fa uns mesos em va tocar aquesta loteria. Després d’una vintena de proves mèdiques, una que em vaig fer el 2 de desembre, justament el dia Dia mundial contra la sida, em va descobrir, per sorpresa meva, que tenia aquest virus punyeter, del qual tothom evita parlar i ningú no vol anomenar. Que era seropositiu, vaja. Al principi, vaig reaccionar amb molta angoixa, amb nervis. En bona part, aquests nervis eren a causa de la poca informació que en tenim al país. Però després vaig reaccionar i vaig decidir cuidar-me, lluitar i explicar al món què és això. He de dir que he patit més per l’estigma social i mèdic que pel mal en si. Algunes mirades de gent del món mèdic m’han enterrat en vida... En fi. És trist constatar que encara hi ha molta ignorància i manca de sensibilitat entre bona part del sector sanitari, que hauria de conèixer molt millor què és la sida. En definitiva, encara està més mal vist tenir el VIH que una diabetis.

Per als qui no ho saben, el VIH i la sida són dues coses diferents. En el meu cas tinc VIH i això vol dir que en soc portador però el virus és indetectable i no té càrrega viral. Per tant, mentre prengui la meva medicació i òbviament em cuidi, puc portar una vida normal. Per tant, no necessito el suport amb llàstima que fa més mal que bé i, especialment, si ve de metges o gent del món sanitari. Crec que ja ho he dit. I vull remarcar la importància de la prevenció en aquest àmbit i en la necessitat de promoure un estil de vida més saludable. Així, els nostres fills, si en tenim, podran evitar caure en aquesta dolença. No estic dient res especial: a França i a Espanya la prevenció és gratuïta i les proves anònimes també ho són, no com a aquí. I posaré el meu granet de sorra recomanant un web amb què informar-se al respecte: http://www.sidastudi.org/es/pregunta.

Què busco amb aquest article? Soc conscient que potser puc perdre alguna oportunitat laboral després de reconèixer la meva situació però no m’importa gaire. Perquè és la meva petita contribució a fer que Andorra sigui un país millor, divulgar com a testimoni la meva vivència. I espero que això contribueixi, encara que sigui en una part molt, molt petita, que les noves generacions tinguin una conscienciació més gran i més accessibilitat a la informació sobre els riscos de les malalties de transmissió sexual, entre d’altres.

 
 
 
 
 
 
 
 

Testimoni d’un portador de VIH (2)

Creado: Martes, 19 Junio 2018 Publicado: Martes, 19 Junio 2018 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado
 Des de fa temps, crec que la ignorància i la menor cultura i educació a la societat és la que genera un estigma social més gran. I ho segueixo comprovant cada cop més. I parlo com a portador de VIH+ i parlo d’Andorra, el meu país. El camí que estic recorrent des que m’ho van detectar és dur però no m’hi ha ajudat gaire que algun metge em digués que em quedaven mesos de vida. O que algun internista m’assegurés que com que era gai era normal tenir el VIH. No he trobat gaire suport al país; per això he hagut de recórrer, sobretot, a webs per informar-me millor. Sobretot de Catalunya. Crec que comenceu a veure perquè penso que la divulgació ajuda a trencar els tabús socials i que s’ha d’educar la societat sobre el que és i el que no és la sida. I em prenc com una cosa personal el fet d’acceptar que, em passi el que em passi, si puc ajudar a divulgar el que és aquesta dolença em sentiré millor.

Fa uns mesos em va tocar aquesta loteria. Després d’una vintena de proves mèdiques, una que em vaig fer el 2 de desembre, justament el dia Dia mundial contra la sida, em va descobrir, per sorpresa meva, que tenia aquest virus punyeter, del qual tothom evita parlar i ningú no vol anomenar. Que era seropositiu, vaja. Al principi, vaig reaccionar amb molta angoixa, amb nervis. En bona part, aquests nervis eren a causa de la poca informació que en tenim al país. Però després vaig reaccionar i vaig decidir cuidar-me, lluitar i explicar al món què és això. He de dir que he patit més per l’estigma social i mèdic que pel mal en si. Algunes mirades de gent del món mèdic m’han enterrat en vida... En fi. És trist constatar que encara hi ha molta ignorància i manca de sensibilitat entre bona part del sector sanitari, que hauria de conèixer molt millor què és la sida. En definitiva, encara està més mal vist tenir el VIH que una diabetis.

Per als qui no ho saben, el VIH i la sida són dues coses diferents. En el meu cas tinc VIH i això vol dir que en soc portador però el virus és indetectable i no té càrrega viral. Per tant, mentre prengui la meva medicació i òbviament em cuidi, puc portar una vida normal. Per tant, no necessito el suport amb llàstima que fa més mal que bé i, especialment, si ve de metges o gent del món sanitari. Crec que ja ho he dit. I vull remarcar la importància de la prevenció en aquest àmbit i en la necessitat de promoure un estil de vida més saludable. Així, els nostres fills, si en tenim, podran evitar caure en aquesta dolença. No estic dient res especial: a França i a Espanya la prevenció és gratuïta i les proves anònimes també ho són, no com a aquí. I posaré el meu granet de sorra recomanant un web amb què informar-se al respecte: http://www.sidastudi.org/es/pregunta.

Què busco amb aquest article? Soc conscient que potser puc perdre alguna oportunitat laboral després de reconèixer la meva situació però no m’importa gaire. Perquè és la meva petita contribució a fer que Andorra sigui un país millor, divulgar com a testimoni la meva vivència. I espero que això contribueixi, encara que sigui en una part molt, molt petita, que les noves generacions tinguin una conscienciació més gran i més accessibilitat a la informació sobre els riscos de les malalties de transmissió sexual, entre d’altres.

 
 
 
 
 
 
 
 

Residents i andorrans en una Andorra igualitària

Creado: Lunes, 16 Abril 2018 Publicado: Lunes, 16 Abril 2018 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Com podem millorar el país i a la vegada augmentar els drets i deures de tots?

Vivim en una societat en què les notícies dels nostres diaris sobre Andorra no són d’interès primordial per a la població. Tothom mira més els diaris de fora del país o els esportius, naturalment també de fora del Principat. A poca gent, de vegades sembla que a ningú, li interessa gaire el que passa al nostre país. Expressions com "la política és la política i no canviarà mai" o "comentaris com els diaris només fan que publicar males notícies i preus que pugen, que és el mateix" són molt habituals. Em quedo molt sovint amb les ganes de dir-los: "Està molt bé debatre, això ja és fer política... Però també s’ha d’actuar".

Les respostes acostumen a ser que la política és corrupció, que sempre acaba igual o que soc resident i puc pagar impostos, però no votar ni opinar perquè no tinc la nacionalitat andorrana. També n’hi ha que directament em diuen "no em parlis de política" quan trec el tema. He de reconèixer que fa uns anys jo mateix era d’una opinió similar i em considerava apolític i antisistema. També deia que els diaris són depressius. Però al llarg del temps he anat evolucionat i m’he adonat que no tenia raó en això i que hem de lluitar més pels nostres drets i exercir més els nostres deures. I ho he vist ara que el Govern té menys en compte aquests drets i deures, sobretot als residents que no tenen passaport andorrà. Ara, doncs, considero que la manca d’educació sobre la política andorrana i el poc interès no és bo. Perquè he descobert que el nostre deure principal és lluitar per decidir quin tipus de política i model de país i Estat volem i necessitem.

Crec que toca aprendre a actuar sense discriminacions i, per això, una de les primeres coses a demanar és que aquells que ja paguen impostos puguin, igualment, votar. I fer-ho amb optimisme perquè hi ha algunes demandes que comencen a fer-se realitat, però encara hi ha molt camí per recórrer.

Però s’ha de tenir present, i és una cosa que em trobo escoltant gent aquí i allà, que hi ha moltes lleis, però que el més important són els reglaments, i que aquests siguin efectius. Que es compleixin les lleis, vaja. Per tot això, i alguna cosa més, m’atreveixo a animar a llegir els diaris, perquè com menys ignorants siguem de les coses del país més útils podrem ser i més bons ciutadans. I serà més difícil que se’ns imposin coses sense tenir en compte la nostra opinió. També us animo a tots a una cosa més difícil: a denunciar les injustícies. Perquè només així podrem aconseguir un país millor. I lluitar contra la por al que ens pot passar si ho fem.

Perquè al final el país serà el que nosaltres fem i decidim i per aconseguir-ho és necessari defensar el que considerem més just i fer-ho sense por. Ajudant els altres tant com puguem i deixant l’egoisme tant de costat com puguem. Perquè així es faci realitat el lema del nostre país: "Virtus Unita Fortior" –ja saben–: "La virtut, unida, es més forta".