Opinion

Benvinguts a l’Andorra Futurama dels Pirineus

Creado: Lunes, 15 Julio 2019 Publicado: Lunes, 15 Julio 2019 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Estic veient un Govern que viu al món de ‘The Matrix’

No fa gaire vam tenir les eleccions generals, on vam poder escoltar moltes promeses en l’àmbit social, com sous més dignes i habitatges a preus assequibles. Entre altres promeses. I aviat ens trobarem amb unes pròximes eleccions comunals i tornarem a escoltar moltes més promeses. Que dubto molt que s’acompleixin, i no soc l’únic que ho pensa. De moment, escoltant les últimes notícies puc dir que després que s’hagi format el nou Govern s’ha millorat, però encara manca moltíssim.

Tantes promeses... que encara no s’han complert i on es presenta una Andorra futurista, una Andorra on tota l’última tecnologia està a punt d’implantar-se. On hi haurà heliports, aeroports comercials, telecabines al pic de Carroi, places amb accessos elevats, túnels soterranis per a vehicles i fins i tot per a vianants. Un país que estarà ja fora de la crisi, on tot és possible, exceptuant les apujades de sous als treballadors i les classes mitjanes o de les pensions. On ja hi ha una reforma de la Funció Pública. En fi... podem veure que hi ha hagut uns quants hipòcrites que han promès el que han volgut per comprar vots. Es tracta d’una història molt habitual, però aquesta vegada hi ha hagut més surrealisme.
De fet, jo trobo a faltar un projecte en el qual el primer andorrà arribés a la Lluna i edificis gratacels... quelcom més fàcil que un tren de l’Hospitalet-près- l’Andorre al Pas de la casa. I és clar, un casino, sí, però demanem més: amb cases de putes. Per què no van prometre que el copríncep francès podria venir, no amb helicòpter militar, sinó directament en jet privat. O instaurar patinets voladors per als vianants i una Administració robòtica ultraintel·ligent com a la pel·lícula Jo robot però als Pirineus.
Per què deliro així? Perquè estic veient un Govern actual que viu al món de The Matrix i no vol veure que molts habitants no disposen de recursos per un lloguer digne, menys per tenir ordinadors i fer tràmits online.

Un Govern que no sembla haver après de la vergonya de The Cloud i que ens indica on acabaran bona part dels projectes que ha anunciat o proposat o insinuat i que no farà mai net del tot amb el xou BPA. I al qual no li importen els nostres projectes o idees. Sí, no em desagradaria veure un andorrà a la Lluna, però si Andorra és un país on tot és possible voldria que no calléssim tant davant un Govern que sembla indiferent al que volem o necessitem. Potser tot serà possible per a la majoria, sí, però al 3000, no el 2019. Cada vegada és més visible l’engany cap als votants i la poca seriositat és més visible, i segueixen sense fer-nos cas. Els importen més els aeroports que la gent, i així anem.

Font: www.bondia.ad

Carta destinada a qui fa possible Andorra, el nostre poble

Creado: Martes, 18 Junio 2019 Publicado: Martes, 18 Junio 2019 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado
 El nostre país ha tingut darrerament diversos canvis que han estat més positius per als de fora que per a la resta. I crec que potser tocaria cuidar qui fa possible que els de fora vinguin i estan fent país. Seria hora, doncs, que aquests tinguin reconeixement i drets. Andorra s’ha basat durant força temps en el turisme, però poc s’ha pensat –torno a repetir-ho– en els qui el fan possible.

Una gent que últimament està patint i és important repetir-ho: la majoria de la gent pateix pel dia a dia. La majoria dels habitants del Principat tenen problemes per sobreviure i tirar endavant. Estem parlant de la gent que es deixa la pell perquè el país sigui el que és. Són la gent que fa el possible perquè les coses funcionin i sense massa reconeixement dels seus drets i conèixer gaire els drets que tenen i els ajuts que poden assolir.

Necessiten que se’ls ajudi, són la majoria i que no es faci l’estàtua davant les seves demandes, que és el que sempre s’ha fet.

Hem de mirar el futur, i penso que Andorra canviarà, però s’ha d’ajudar a fer possible que aquest canvi es produeixi. I més ara que hi ha canvi de Govern i aviat als comuns.

Per això, crec que el poble ha de lluitar més pels seus drets i la seva dignitat. Uns drets que ens garanteixin una vida més digna. El país necessita modernitzar-se i m’atreveixo a suggerir algunes coses.

En primer lloc hem de tenir present que hi ha una meitat del país que no vota a les eleccions però té una vida i comerços en molts casos. Recordem que paguen impostos però no voten. Què fem?

Potser estaria bé crear un raonador dels comuns, algú destinat a escoltar únicament les reclamacions respecte els comuns. D’aquesta manera s’escoltaria més la veu de la gent que té necessitats al respecte.

I recordem que els canvis costen, però no són impossibles. Sobretot si la gent es queixa i es mobilitza.

I això següent hi està relacionat. Es necessiten més persones que no callin, que no tinguin tanta por a dir-hi la seva. Per exemple, jo opino pel que veig i escolto i ho faig per intentar que la gent tiri endavant, amb tots els encerts i desencerts que pugui tenir. Per posar el meu gra de sorra en aquest procés de canvi.

Recapitulo: és hora de canviar el nostre país, demanant que es compleixin els nostres drets i exercint-los. Virtus Unita Fortior és el lema d’Andorra, la virtut unida és més forta. Que sigui així.

Carta d’un ciutadà al Govern d’Andorra

Creado: Martes, 09 Abril 2019 Publicado: Martes, 09 Abril 2019 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

L'OPINIÓ DE...

imatge de Daniel Cascon Commenge

DANIEL CASCON COMMENGE

Activista Social

 

Mentre uns i altres estaven de campanya, moltes persones lluitaven per sobreviure

Entre els diversos textos legals que s’han fet per complir amb el conveni de Nova York dels drets de les persones amb discapacitat hi ha diverses obligacions dels establiments públics. Per exemple, s’exigeix que el servei encarregat de proposar i gestionar les polítiques d’ocupació i d’intermediació en el mercat de treball ha de promoure i afavorir la contractació d’empleats amb discapacitat a les empreses que cerquen treballadors.

La llei, per tant, és força clara, però sembla que l’aplicació i el seu reglament no és efectiu ni es porta a la pràctica. El ministre de Justícia i Afers Socials té l’obligació de fer complir la llei i, de fet, Xavier Espot la va aprovar. Però també va presentar la dimissió, suposadament per poder fer front a la campanya electoral. Ara bé, això deixa els temes laborals, d’habitatge i socials com a irrellevants durant un temps. Això sí, la secretària d’Estat, Ester Fenoll, va fer un discurs molt encès de defensa d’aquestes polítiques laborals inclusives a la Conferència de Ministres de Treball d’Iberoamèrica del 4 de març passat.

Tot això està molt bé, però mentre uns i altres estaven de campanya hi ha moltes persones que no poden fer front a les despeses necessàries per poder viure amb un mínim de dignitat. Han de lluitar a contracorrent per subsistir –simplement subsistir– i han d’assumir que ni les lleis poden aconseguir que es canviï la seva situació socioeconòmica. I també que haurien de conèixer més les lleis socials, potser llegir-les, per saber millor els drets.

Tot això seguirà igual mentre no sigui una realitat, una guia fàcil d’ajuts socials, l’anomenada Cartera Social. Sembla que per al Govern actual és una política això de no informar per no acomplir les lleis aprovades, mentre algun candidat dimiteix del càrrec, mentre se’ns vol fer creure que Andorra va bé.

Senyors ministres i membres del Govern, creuen lògics els seus actes i promeses en aquests àmbits?

En fi, si es fan lleis sense sentit, és molt fàcil que mai s’acompleixin. En ocupació inclusiva tota persona que sol·licita feina a la pràctica ha d’inscriure’s a un programa específic. Doncs bé, només existeixen una vintena d’empreses inclusives al Principat. I el nombre de persones amb discapacitat és molt més elevat. Repeteixo: només poden trobar una ocupació, fonamentalment, a aquestes empreses. És vergonyosa aquesta situació que fa que les societats s’aprofitin de les persones amb diversitat funcional i discapacitat.

El programa Siol i el servei d’inserció laboral de l’Escola Especialitzada Nostra Senyora de Meritxell, encarregat de donar feina als discapacitats i suport específic, no té cap feina disponible, tot i que té una partida del Govern. Això sense donar cap rendiment després de més d’un any de funcionament. Així funcionen els serveis socials que diuen promoure la inclusió però fomenten la desigualtat i el precariat entre les persones amb discapacitat. I afegeixo: no només amb aquest col·lectiu. En l’àmbit de l’habitatge s’ha ampliat un any més, només un any, el contracte d’arrendament amb l’aprovació de mesures al nou pressupost del 2019, i això casualment poc abans que el cap de Govern, Antoni Martí, anunciés les eleccions generals.

Moltes gràcies Demòcrates per Andorra (DA) i apreciat Govern, per crear més precarietat al nostre país. Aquest any els afectats per aquesta mesura, alguns, disposaran de més temps per buscar un nou pis, però recordin que els habitatges ronden els 900 euros al mes de lloguer, més el dipòsit

Moltes gràcies a DA i a l’apreciat Govern, per sembrar la precarietat al nostre país i fugir dels càrrecs com ha fet Xavier Espot i molts altres més. Expliqueu-nos: on estan aquí les ajudes que tant prometeu, que tant publiciteu i que tantes vegades dieu que són efectives? Jo no les veig.

Font:www.bondia.ad carta de un cuitada Andorra

Un missatge per Andorra ...

Creado: Miércoles, 27 Febrero 2019 Publicado: Miércoles, 27 Febrero 2019 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Font: Gabriel Ubach Valdivia

 

 

Augmentar la salut i l’atenció social

Creado: Lunes, 25 Febrero 2019 Publicado: Lunes, 25 Febrero 2019 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado

Dijous se celebra el Dia mundial de les malalties rares. Per a la majoria de les persones que viuen amb una malaltia poc freqüent, així com els seus familiars o cuidadors, la realitat quotidiana pot incloure qualsevol combinació del següent: recollir i prendre medicaments, assistir a cites, participar en teràpia física, utilitzar equips especialitzats i accedir a diversos serveis de suport social i comunitari i atenció de descans. La gestió d’aquestes tasques relacionades amb l’atenció al costat de les seves activitats habituals com el treball, l’escola o el temps lliure pot ser un repte.

Hi ha més de 6.000 malalties rares que afecten més de 300 milions de persones a tot el món.

Cadascuna d’aquestes patologies té un impacte en la vida quotidiana, inclosa la necessitat d’una rutina d’atenció diària. Segons la primera enquesta a nivell europeu sobre l’atenció malabarista i la vida quotidiana amb una malaltia poc freqüent dut a terme per Baròmetre Rar, 8 de cada 10 pacients tenen dificultats per completar les tasques diàries bàsiques. Com a resultat, la majoria de les cures solen estar coordinades per persones que viuen amb una malaltia poc freqüent i els seus familiars que passen una gran quantitat de temps organitzant l’atenció.

Això pot implicar la recerca de serveis locals, fer trucades telefòniques, accedir a tractaments i rehabilitació, gestionar els tràmits administratius i adaptar l’espai de treball o la llar.

Com a conseqüència, les persones que viuen amb una malaltia rara sovint estan fora del treball o de l’escola. Es converteix en un procés complex i frustrant, especialment quan la falta de coordinació entre els serveis implica haver de repetir la mateixa informació una vegada i una altra. La comunicació entre els diferents serveis necessita millorar per poder fer més fàcil aquestes gestions.

 

La 12a edició del Dia de les malalties rares se centrarà a demanar solucions per a les mancances en la coordinació entre serveis mèdics i socials i en reclamar més suport per afrontar els reptes que han d’abordar cada dia les persones que viuen amb una malaltia poc freqüent i les seves famílies a tot el món.

Andorra està molt afectada a conseqüència de les retallades massives de la CASS realitzades els darrers anys. Molts fàrmacs imprescindibles s’han retirat de la cobertura sanitària i la situació del sistema de protecció social segueix fomentant més precarietat i creant un difícil accés a una vida i a una salut digna.

Si tenim en compte que ja hi ha una gran part de la població en general que té dificultats per poder viure el seu dia a dia, fiquem-nos en la pell de les persones que pateixen aquestes malalties i imaginem el fre que els provoca la situació sociosanitaria al nostre país. En molts casos, suposa, que ens incapacita en el nostre dia a dia en gairebé tots els aspectes rutinaris de la nostra vida.

 

El Dia mundial de la malaltia rares 2019 és una oportunitat per formar part d’una crida mundial a responsables polítics, professionals de la salut i serveis assistencials per coordinar millor tots els aspectes de l’atenció a les persones que pateixen una malaltia rara. Així, per un costat tindrem el tema, Bridging health care and social care (Apropament a l’assistència sanitària i social), una guia per a les organitzacions de pacients i tots els participants del Dia de la malaltia rara a tot el món en les seves activitats de defensa del Dia de la malaltia rara 2019. A més, i pel seu èxit el 2018, la campanya amb el lema de #ShowYourRare a les xarxes socials continua per enguany. Les persones del món pintaran els seus rostres per al Dia de la malaltia rara. Participa-hi!

Font: www.bondia.ad

Parlem de violències

Creado: Miércoles, 09 Enero 2019 Publicado: Miércoles, 09 Enero 2019 Escrito por Daniel

Comparte el Contenido

Submit to DeliciousSubmit to DiggSubmit to FacebookSubmit to Google PlusSubmit to StumbleuponSubmit to TechnoratiSubmit to TwitterSubmit to LinkedIn
Inicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivadoInicio desactivado
 
Sempre se sent parlar de violència masclista o de xenofòbia o homofòbia i darrerament també de bullying, al qual prefereixo anomenar assetjament escolar,
tot i que quan jo el patia (de petit) i ningú m’ajudava no se’n parlava. Però potser hem de repetir i repetir que no tots els homes són masclistes.

L’homofòbia és prou coneguda, però no es parla gaire de l’heterofòbia, els atacs als heterosexuals pel fet de ser-ho. Qui ha dit que els gais no siguin capaços de discriminar, tot i que no sigui el més habitual!?

Una cosa que no crec que sigui molt positiva i, a més, no és lògic, ja que en el fons (ho he explicat molts cops) el que hi ha és molta intersexualitat.

És a dir, molts heterosexuals no deixen de ser hermafrodites físics o genètics. Però potser el més important és que hi ha una tendència que fa que els homes heterosexuals estiguin estigmatitzats per part de les víctimes. Víctimes que, de vegades, i com deia, també aprofiten per discriminar. I és que la igualtat és evitar sempre l’estigma social. Per tant, crec que hem de posar més èmfasi en el fet que els homes també pateixen violència de gènere.

En menor mesura que les dones, en molta menor mesura, però també la pateixen. Són persones estigmatitzades per l’etiqueta que tot home és el dolent de la pel·lícula i m’atreviria fins i tot a dir que en molts casos

no es detecten degut a la importància que s’atribueix a les denúncies de la dona.

És cert que l’home no pateix habitualment una violència física. La gran majoria de vegades consisteix en depressions i alteracions emocionals,

i penso que etiquetar el fet sempre com a “masclisme” no ajuda gaire en la representació dels drets iguals per a tots, i afecta molt aquells homes que pateixen violència de gènere per dones, podríem dir, feministes.

Una repressió que fa que l’home calli. Potser per això no tenim dades reals: perquè pocs homes reconeixen el seu patiment.

La idea que la dona té sempre la raó és important també i afecta molt els estudis que es realitzen. I també necessiten suport psicològic. Perquè la realitat no és que la dona sempre és la víctima i

l’home sempre l’agressor.

Per desgràcia, el feminisme és positiu ara en la societat i el masclisme és negatiu.

Però, on són els drets dels homes? Per què se’ls etiqueta tots com a masclistes? Potser hauríem de començar a pensar que tots som víctimes. Uns menys que altres,

sí, però no es pot acceptar que sols dones pateixen, perquè és una gran mentida. Perquè hem d’arribar a la conclusió que no hi ha víctimes millors o pitjors –tot i que sí col·lectius

més vulnerables– sinó persones, i que els abusos s’han de denunciar vinguin d’on vinguin.

Perquè tots som iguals davant la llei i tots hauríem de poder-ho ser en la pràctica i hauríem de deixar de parlar tant de violència de gènere i lluitar més contra ella.

Com a mínim, aquest és el meu desig per al 2019: una societat igualitària en tot.

Daniel Cascon Commenge

Activista Social